Thank's a lot!

Fins aviat. Mil gracies!/ Hasta pronto. Mil gracias!/See you soon. Thank's a lot!

Aquest no es, ni de bon troc, un comiat, es un parentesis virtual que agafo fins a finals d’agost per diversos motius, entre els quals estan: el volum de feina que haig de deixar enllestit abans de marxar a finals de juliol cap a Tailandia, els monzons que ja estan aqui i que comporten que tot sigui mes dificil, la necesitat de tenir mes temps per llegir/estudiar tot el que vull, i la visita a Calcuta aquesta nit d’un dels meus millors amics, “el meu germa” Moagi (i la necessitat que tinc de presentar-li la ciutat com cal, perque Calcuta es molta Calcuta...) Es per Calcuta que renuncio, aquest any, a una altra GRAN ciutat, New York. Per tant, a Calcuta tornare a l’agost perque em queden moltes i molt interessant coses per fer aqui. Una altra GRAN ciutat, estimada, valorada i sempre present, la meva ciutat, Barcelona, m’haura d’esperar fins l’any que ve. Calcuta m’ha donat la ma i hem entrat junts, decidits i amb pas ferm, sense possibilitat de tornar enrera, i per sempre, a l’epoca adulta. A Calcuta m’he fet gran. Aqui he apres a afrontar la vida i la mort, la bellesa i la mesquinesa, la bondat i la maldat, l’altruisme i la crueltat. Pel.que fa al diari, el que va comencar com una prova s’ha covertit gairebe en una part de mi i que ara contemplo amb molta emocio. Durant aquest temps reorganitzare el diari, preparare tots els temes que queden incomplerts i que requereixen de mes articles, i preparare de molts nous. Avui fa 5 mesos que vaig comencar el diari, pero sembla que hagin passat 5 anys per les llicons que he apres i tot el viscut. Una vegada mes, i no em cansare, aprofito a donar les gracies a TOTS i cadascun de vosaltres. Em sento tan privilegiat que el mes sensat que puc fer es aprofitar aquest privilegi de bona manera. A Calcuta, mes que mai, he pogut veure com la vida em somriu, i es la meva obligacio, agafada de bon gust, de tornar-li el somriure. Els nusos a Calcuta, com ja he comentat a un altre article, no se’t fan a la gola, se’t fan a l’estomac i al cor. D’aqui 1 mes fare 26 anys, el 8 d’agost, pero la vida m’ha donat tans regals aquest any que no demano mes. El mes especial encara ha d’arribar: la meva mare ve a Calcuta a l’octubre!!! Increible pero cert!!! Jo li estare sempre agrait perque se la dificultat que suposa el fet de venir. Segueixo veient al noi de les mans al cel, al Bhopal, al drogadicte de la cantonada, als nens de l’estacio, als rickshaws, a les dones cremades...pero tambe els somriures, els actes de generositat i d’inmensa humanitat. Fins aviat, molt aviat, de tot cor, mil gracies. Una forta abracada a tots, bon estiu!!!