Oh Kolkata...!

Pieces of a dream/Fragmentos de una ilusion/Crònica d'un somni

Thursday, April 27, 2006

Arquitectura no efimera






L’arquitectura de Calcuta es apasionant. Tant pots trobar temples hinduistes com budistes, esglesies catoliques, mezquites musulmanes, edificis amb influencies orientals, de l’oest mitja, europees, tocs de l’arquitectura continental, pero sobretot influencia anglesa, concretament del periode que va des del 1756, any en que la “East Indian Company”, o el que es el mateix, la companyia creada per a l’Imperi Britanic de la India tenia tres petits emporis a Calcuta, Madras i Bombai, fins que la India va obtenir la seva independencia, l’any 1947, un any abans que Ghandi fos assassinat (que es noti que cada nit llegeixo Historia de la India, jajaja...). Molts edificis tenen el pes de la historia en ells mateixos, tot te un regust antic, son edificis plens de vida, aprofitats en el temps, i sobretot en l’espai, doncs a dins la compartimentacio es digna de premi arquitectonic (i nosaltres a Espanya diem que els pisos de 30 m2 no son dignes quan aqui serien un luxe!!!) Es una arquitectura perdurable, es una arquitectura perenne, testimoni de com la vida a Calcuta gira en cercles i no va en linia recta, es, sens dubte, una arquitectura no efimera.

La siesta


Qui ha dit que la siesta era espanyola? ;-)

Quien ha dicho que la siesta era espanola? ;-)

Who said that the “siesta” is a Spanish tradition? ;-)

Art -1-


El meu company de feina, James (especialista en VIH/ SIDA vingut d’Anglaterra) i jo sempre ens piquem a veure qui dels dos fa les millors fotografies ;-). Aquesta es d’ell a Bodhgaya, i nomes puc dir que es PUR ART, em trec el barret.

Mi companero de trabajo, James (especialista en VIH/SIDA de Inglaterra) y yo siempre estamos bromeando a ver quien de los dos saca las mejores fotos. Esta es de el en Bodhgaya, y solamente puedo decir que es PURO ARTE, me saco el sombrero.

Mi colleague, James (HIV/AIDS specialist) and myself, we are always teasing each other about who will take the best pictures. This one is from him in Bodhgaya, and I just can say that it is PURE ART, congratulations James.

Llicons -1-


A Calcuta cada dia s’aprenen llicons, llicons de vida a la ciutat de la mort (aquest es un titol utilitzat per a molts documentals, llibres, articles, etc...sobre Calcuta). Una de les coses que mes respecte em fa per la nit es la quantitat de grups de gossos que estan al carrer, barallant-se entre ells, barallant-se amb les rates, amb els gats, etc etc etc...Son autentics supervivents amb ferides obertes en canal, certament estan molt espantats de les persones, pero mai se sap les seves reaccions, durant el dia hi ha tant de caos i fa tanta calor que dormen, pero per la nit surten en busca de les millors escombraries per menjar. Com es sabut per tots, milers i milers de persones a Calcuta dormen als carrers. A la cantonada de l’edifici on visc hi havia un grup de drogadictes vivint, que mai van comportar cap problema, i que ara, com que son eleccions municipals a Calcuta, han fotut fora (a cops de barra de fusta) de la zona turistica, aixi com fan amb la prostitucio a l’entorn del Camp del Barca quan no conve que hi siguin (visca la hipocresia!!!) Una nit, sense adonar-me’n els gossos em van acorralar, i aquest GRAN home, membre dels drogadictes de la cantonada, sense tenir la mes minima obligacio de res, es va posar davant dels gossos, i sense pensar-s’ho no va permetre que em passes res. Encara estic impressionat. Hauria fet jo el mateix en cas contrari?

Sunday, April 23, 2006

Instants -2-






Aqui uns intants en blanc i negre de vides a Bodhgaya…

Aqui unos momentos en blanco y negro de vidas en Bodhgaya…

Here some moments in black and white of lives in Bodghaya…

Bodhgaya


Bodhgaya es una poblacio que pertany a l’estat de Bihar, a 8 hores en tren des de Calcuta, cami de Varanassi. Es famosa ja que es el centre de peregrinacio Budista mes important del mon, doncs es on Buddha va rebre la iluminacio sentat al banyan o figuera. Vaig tenir la gran oportunitat de visitar aquesta poblacio durant un cap de setmana i em va fascinar. En ella hi trobem temples Budistes de moltes nacionalitats diferents: del Vietnam, de Tailandia, del Tibet, de la Xina, del Japo, de Cambodia, de Laos…, i clar esta, de la India tambe. Te una part que es forca turistica, el qual es normal, doncs en cada centre de peregrinacio arreu del mon es concentren turistes, i tothom vol fer negoci…pero es un lloc de molta pau i relax (potser jo encara ho vaig trobar mes profund ja que visc a la sorollosa i bruta, pero tambe meravellosa, Calcuta. Els monestirs amb els monjos i monges i l’atmosfera en general era unica. Cal destacar que el Dalai Lama passa des de Gener a Marc a Bodhgaya. Es un lloc essencial per tot aquell, que com jo, te curiositat i vol coneixer i aprendre la Religio Budista, que per a mi mes que una religio constitueix una filosofia de vida, de la qual m’hi sento molt aprop.

Bodhgaya es una poblacion que pertenence al estado de Bihar, a 8 horas en tren desde Calcuta, camino de Varanassi. Es famosa por ser el centro de peregrinacion Budista mas importante del mundo, donde Buddha recibio la iluminacion sentado en el banyan o higuera. Tuve la oportunidad de visitar esta poblacion durante un fin de semana y me fascino. En ella encontramos templos budistas de muchas nacionalidades distintas: del Vietnam, de Tailandia, del Tibet, de la China, del Japon, de Cambodia, de Laos…y tambien de la India, claro. Tiene una parte muy turistica, lo cual es normal pues todo centro de peregrinacion en el mundo tienen concentracion de turistas y todo el mundo quiere hacer negocio… pero es un sitio de mucha paz y relajacion (quizas yo lo encontre aun mas profundo pues vivo en la ruidosa y sucia, pero tambien maravillosa, Calcuta). Los monasterios con los monjes y las monjas y la atmosfera en general era unica; cabe destacar que el Dalai Lama vive en Bodhgaya de Enero a Marzo. Es un lugar esencial para todo aquel, que como yo, tenga curiosidad y quiera conocer y aprender la Religion Budista, que para mi mas que una religion es una filosofia de vida, de la cual me siento muy cercano.

La fina linia (Bhopal)


El 5 de marc vaig escriure un primer article sobre el Bhopal, quan feia escasses 3 setmanes que havia arribat a Calcuta. Des d’aleshores fins ara, el Bhopal ha continuat dormint a la mateixa cantonada cada nit. Durant aquest temps, he anat averiguant per gent del barri la veritable historia del Bhopal (alguns li diuen Ghopal). Sembla ser que pertanyia a una familia rica (es pot deduir perque enten i parla angles, fet que no seria possible si fos d’una familia pobra), que es va enamorar d’una serventa (pertanyent a una altra casta), i per aixo va ser repudiat per la seva familia. Va decidir fugir amb la serventa, enfrontant-se amb tothom, i un cop amb ella, ella el va abandonar. Aquest va ser el principi del seu fi: mai ho va poguer superar. La historia (no se sap si es veridica), em va recordar a la de la captaire que va morir cremada a un caixer de Barcelona a finals del 2005, Maria del Rosario E.P., tambe vivint al carrer a consequencia d’un fort desengany amoros, i cremada per uns nois que son reflexe de la societat “tan desenvolupada” que tenim. A tots ens sembla que aquestes coses mai passen, que si estas al carrer es perque alguna cosa dolenta hauras fet, pero moltes vegades, l’unic que has fet ha estat estimar, pero has creuat la fina linia que separa l’amor de la destruccio.

El 5 de marzo escribi un primer articulo sobre Bhopal, cuando hacia escasas 3 semanas que habia llegado a Calcuta. Desde entonces hasta ahora, Bhopal ha continuado durmiendo en la misma esquina cada noche. Durante este tiempo, he ido averiguando por la gente del barrio su verdadera historia (algunos le llaman Ghopal). Parece ser que pertenecia a una familia rica (se puede deducir porque entiende y habla el ingles, hecho que no seria posible si perteneciera a una familia pobre) que se enamoro de una sirvienta, perteneciente a otra casta, y es por ello que fue repudiado por su familia. Decidio huir con la sirvienta, cortando con su vida anterior, y una vez estuvo con ella, ella lo abandono. Fue el principio del fin: no lo pudo superar. La historia (no se sabe si es veridica) me recordo a la de la mujer que murio quemada viva en un cajero de Barcelona a finales de 2005, Maria del Rosario E.P, tambien viviendo en la calle como consecuencia de un gran desengano amoroso, y quemada viva por unos chicos que son fiel reflejo de la sociedad “tan desarrollada” que tenemos. A muchos nos parece que estas cosas no pasan nunca, que si estas en la calle es porque algo malo habras hecho, pero muchas veces lo unico que has hecho es amar, pero has cruzado la fina linea que separa el amor de la destruccion.

Saturday, April 22, 2006

Angels caiguts -1-




“Protegir la infancia es respectar el nostre futur”

“Proteger a la infancia es respetar nuestro futuro”

“Protecting the children we respect our future”

Albert Quiles Martinez
Kolkata 22-04-2006

Angels -3-



“A Calcuta es creix compartint-ho tot”

“En Calcuta se crece compartiendolo todo”

“In Kolkata everybody gows sharing everything”

Albert Quiles Martinez
Kolkata 22-04-2006

Thursday, April 20, 2006

Espais -1-





Una de les tantes coses que xoca de Calcuta es l’espai. Amb un grau de superpoblacio desafiant, els nuclis urbans son unes autentiques ratoneres. Aixo de “l’espai minim interpersonal”, es a dir, l’espai necessari que s’ha de respectar entre persones aqui no existeix, sempre hi ha gent, mai estas sol, i estan tots a pocs centimetres de tu!!! Jajaja... Un dels primers articles que vaig escriure era precisament el titulat “Gent per tot arreu”. Pel que fa als espais publics: els carrers, les botigues, els mercats...tot esta aprofitat al maxim, fins a un punt dificil d’imaginar tot hi veient-ho amb els teus propis ulls. Es per aixo que els petits carrers, els petits espais que hi ha entre casa i casa, entre edifici i edifici son els llocs on la vida passa, on la gent viu i es mor. Aquestes fotografies les vaig fer un cap de setmana que vaig visitar una zona molt pobra de la ciutat, eren les 3 de la tarda i feia una calor asfixiant, ningu ocupava aquests espais, va ser el moment de poder fotografiar els escenaris de Calcuta sense els seus actors principals.

Una de las tantas cosas que te soprende de Calcuta es el espacio. Con una sobrepoblacion desafiando las estadisticas, los nucleos urbanos son unas autenticas ratoneras. Aquello del “espacio minimo interpersonal”, es decir, el espacio necesario que se ha de respetar entre las personas, aqui no existe, siempre hay gente, nunca estas solo, y estan todos a pocos centimetros de ti!!! Jajaja... Uno de los primeros articulos que escribi fue el precisamente titulado “Gente por todas partes”. Respecto a los espacios publicos: las calles, las tiendas, los mercados...todo esta aprovechado al maximo, hasta un punto dificil de imaginar todo y viendolo com mis propios ojos!!! Es por ello que las pequenas calles, los pequenos espacios que hay entre casa y casa, entre edificio y edificio, son los sitios donde la vida pasa, donde la gente vive y se muere. Estas fotografias las hice un fin de semana que visite una zona muy pobre de la ciudad, eran las 3 de la tarde y hacia un calor asfixiante, nadie ocupaba estos espacios; fue el momento de fotografiar los escenarios de Calcuta sin sus actores principales.

El dialeg -2-


“Tothom mereix i requereix almenys un instant per ser escoltat”

“Todo el mundo merece y necesita almenos un momento para ser escuchado”

“Everyone deserves and needs almost a moment to be listened”


Albert Quiles Martinez
Kolkata 20-04-2006

Monday, April 17, 2006

El Temple del Sol






El temple de Konark o Temple del Sol es considerat una de les 7 Meravelles del Mon. Es una meravella historica de l’arquitectura asiatica en general i India en particular que esta a les afores de la ciutat de Puri, a l’estat d’Orissa. Es va construir durant el segle XIII d.C, dins el periode de l’Edat Mitjana India. Es un homenatge al Sol construit pel Rey Narsimhadeva, ja que la mitologia diu que Samba, el fill del Deu Krishna va ser afectat per la lepra, i despres de 12 anys de penitencia, va ser curat pel Deu del Sol, Surya, en homenatge del cual es va fer construir aquest temple. En ell podem trobar un rellotge solar en el cual si poses el dit al mig del rellotge, l’ombra del dit et diu la hora que es (impressionant!!! La hora era la correcta!!!), aixi com al.legories del que es la vida i els seus diferents estats. Tot el temple esta consagrat als plaers terrenals, per aixo hi ha milers de petites escultures basades en el Kamasutra, aixi com el temple mateix representa les parts del cos. Forma part de les grans joies que han creat civilitzacions anteriors a les nostres, com les cultures precolombines a Llatino-America, les d’Egipte, o a Mesopotamia...fascinant!!!

El templo de Konark o Templo del Sol es considerado una de las 7 Maravillas del Mundo. Es una joia historica de la arquitectura asiatica en general e India en particular que esta en las afueras de la ciudad de Puri, en el estado de Orissa. Se construyo duranto el siglo XIII d. C, dentro del periodo de la Edad Media India. Es un homenage al Sol construido por el Rey Narsimhadeva, ya que la mitologia dice que Samba, el hijo del Dios Krishna fue afectado por la lepra, y despues de 12 anos de enitencia, fue curado por el Dios del Sol, Surya, en homenage del cual se construyo este templo. En el, podemos encontrar un reloj solar en el que si pones el dedo en el medio, la sombra del dedo te dice la hora que es (impresionante!!! La hora era la correcta!!!), asi como tambien tambien se pueden encontrar alegorias de lo que es la vida y sus diferentes estados. Todo el templo esta consagrado a los placeres terrenales, es por ello que hay miles y miles de pequenas esculturas basadas en el Kamasutra, asi como el mismo templo, que representa partes del cuerpo.Forma parte de las grandes joyas que han creado civilizaciones anteriores a las nuestras, como las culturas precolombinas en Latino-America, Egipto o Mesopotamia...fascinante!!!!

Prevencio de Riscos


Miri voste...i aixo de la Prevencio de Riscos Laborals...que es?

Oiga usted...y esto de la Prevencion de Riesgos Laborales...que es lo que es? Lo cualo?

And the Prevention of Labor Risks...what is that?

Thursday, April 13, 2006

Lenny o Bono? ;-)


Despres de 2 articles forca durs...una mica de bon rotllo...;-) Em vaig probar les ulleres d’una companya de feina anglesa i em van tirar una foto. Els companys em diuen que m'assemblo al Lenny Kravitz o al Bono de U2. Ja voldrien ells assemblar-se a mi, jajaja...autoestima a dalt de tot! ;-)

Tras 2 articulos duros...un poquito de por favor...jajaja...Me puse las gafas de una companera de trabajo inglesa y me hicieron una foto. Los companeros me dijeron que me parecia a Lenny Kravitz o a Bono de U2. Ya quisieran ellos parecerse a mi...jajaja, autoestima a tope!!! ;-)

After to rough articles...let’s have some fun...hahaha... I had this glasses from an English colleague and they took me a picture. The colleagues told me that I was looking like Lenny Kravitz or Bono (U2). They wish to be like me...hahaha, self-esteem always up!!! ; -)

L'amor incondicional



No camina, o ho fa malament, crida, et mossega, esta absent, et pega, s’embruta, s’escapa corrent, es toca els genitals, no et fa cas... es el que fan nens i nenes amb problemes mentals o conductuals cap els seus pares o a qualsevol que se’ls hi posa davant. He tingut l’oportunitat de poder visitar la Institucio Governamental per la Salut Mental de Kolkata i poder veure el treball tan impressionant i dur que estan fent un grup de psicolegs i treballadors socials. El que mes m’ha conmogut han estat els pares i mares de tots aquests nens i nenes. No actuaven “perque no els hi tocava mes remei”, sino que actuaven veritablement per amor. Quan un fill no evoluciona, o ho fa molt poc, quan aquest fill mai podra volar sol, mai podrar construir la seva vida, sempre necessitara algu per fer-se’n carreg, tenir algu 24 hores al seu costat... Per a tots els pares i mares “coratge” que hi ha al mon, que tiren endavant amb un parell de collons amb els seus fills malalts, i per aquells que estan en paisos pobres (on tota la extrema dificultat es multiplica per mil), els hi envio des d’aqui el mes sincer sentiment d’admiracio.

No camina, o lo hace mal, grita, te muerde, esta absente, te pega, se ensucia, se escapa corriendo, se toca los genitales, no te hace caso para nada...es lo que hacen los ninos y ninas con problemas mentales o conductuales hacia sus padres o hacia cualquiera que tengan delante. He tenido la oportunidad de poder visitar la Institucion Gubernamental para la Salud Mental de Kolkata y poder ver el trabajo tan impresionante y duro que estan llevando a cabo un grupo de psicologos y trabajadores sociales. Lo que mas me ha conmovido han sido los padres y madres de estos ninos y ninas. No actuaban “porque no les tocaba mas remedio”, sino que actuaban verdaderamente por amor, amor incondicional. Cuando un hijo no evoluciona, o lo hace muy poco, cuando este hijo nunca podra volar solo, nunca podra construir su vida, siempre necesitara alguien para hacerse cargo estando 24 horas a su lado... Para todos los padres y madres “coraje” que hay en el mundo, que tiran pa’lante con un par de cojones con sus hijos enfermos, y para todos aquellos que estan en los paises pobres (donde la extrema dificultad se multiplica por mil), les envio desde aqui mi mas sincero sentimiento de admiracion.

They do not walk, or they do it badly, they shout, they bite you, they are absent, they hit you, they are dirtied, they escape running away, they touch their genitals, they do not pay attention you for never... it is what the children with mental or behavior problems do against their parents or against any that they have in front of them. I have had the opportunity to be able to visit the Governmental Mental Health Institucion of Kolkata and I was able to see the hard and so impressive work that a group of psychologysts and social workers are carrying out. But I was so touch for the parents and mothers of these children. They did not act “because they do not have other choice”, they acted honestly by real love, unconditional love. When a son/daughter does not evolve, or he/she does it very little, when this son never will be able “to fly alone”, never he/she will be able to build his/her life, always they will need someone to be take carre of them, they should be 24 hours to their side... For all the parents and mothers with “courage” in the world and for all of them that they work hard to fight with everything with their sick children, and for all those that they live in the poor countries (where everything is so much difficult), I just have to tell how I admire them.

Wednesday, April 12, 2006

Microcosmos -1-






Les estacions de tren a la India son un microcosmos particular, en elles he vist les majors atrocitats. Es tremendament doloros estar-hi. Gent amb malformacions impossibles: sense cames, sense bracos, amb espines dorsals trencades, caminant amb les mans carregant les cames mortes, amb ferides enormes obertes, amb cares desfigurades, amb membres inflats, etc etc etc…nens plens de merda amb la mirada perduda perque han estat esnifant cola, rates barallant-se per la brossa, vaques sentades al mig de l’andana (i de les vies de tren!), gossos intenant menjar les restes que la gent llenca a les vies, i milers i milers de persones dormint al terra: sobre les sandalies, sobre un troc de plastic, sobre el que sigui, i altres milers i milers de persones carregant bosses per agafar el tren, o be per abandonar-lo. Una de les estacions mes grans del Sud-Est asiatic es "Howraw Station", l’estacio principal de Kolkata. Vaig fer aquestes fotos en blanc i negre a Howraw i em van quedar borroses. Sense fer-ho intencionadament crec que reflexen perfectament el moviment sense fi de les estacions, tambe crec que aixi deuen veure el seu entorn tots els “dendrite boys” com aixi els diem aqui, o be nens i nenes esnifadors de cola: tot borros, tot en un moviment que mareja i aclapara.


Las estaciones de tren en la India son un microcosmos particular, alli he visto las mayores atrocidades. Es tremendamente doloroso estar en ellas. Gente con malformaciones imposibles: sin piernas, sin brazos, con espinas dorsales rotas, caminando con las manos cargando las piernas muertas, con heridas enormes abiertas, con caras desfiguradas, con miembros inflados, etc etc etc... ninos llenos de mierda con la mirada perdida por haber estado esnifando cola, ratas peleandose por la basura, vacas sentadas en el medio del anden (y de las vias de tren!), perros intentando comer los restos que la gente tira en las vias, y miles y miles de personas durmiendo en el suelo: sobre las sandalias, sobre un trozo de plastico, sobre lo que sea, y miles y miles de personas cargando bolsas para ir al tren o para abandonarlo. Una de las estaciones mas grandes del Sud-Este asiatico es "Howraw Station", la estacion principal de Kolkata. Hice estas fotografias en blanco y negro en Howraw y me quedaron borrosas, sin hacerlo intencionadamente creo que reflejan muy bien el movimiento sin fin de las estaciones, tambien creo que asi ven su entorno todos los “dendrite boys”, como asi les llamamos aqui, es decir, ninos y ninas esnifadores de cola: todo borroso, todo aparece con un movimiento que marea y ahoga.

The train stations in India are a private microcosm, there I have seen the most horrible atrocities. It is tremendously painful to be there. People with impossible malformations: without legs, without arms, with broken backs, walking with the hands carryingthe dead legs on their backs, with very big open sources, with disfigured faces, with inflated members, etc etc etc... children full of crap with the look loss because they having been snifing glue, rats being fought for the trash, cows seated in the middle of the walk (and in the train rails!), dogs trying to eat the food that people throws in the rails, and thousands and thousands of people sleeping on the ground: on their sandals, on a piece of plastic, and thousands and thousands of people carrying their bags to go to the train or to abandon it. One of the largest stations of the South-East of Asia is “Howraw Station”, the main station of Kolkata. I took these blank and black pictures in Howraw and they are blurry, without doing it deliberately I think that the pictures reflect very well the exhausting movement of the stations, also I wonder that all the “dendrite boys”, that is the name we call the children that they snif glue they see the station like this: all blurry, all appears in an exhausting movement.

Angels -2-



“Els nens viuen el present, els adults l’oblidem”

“Los ninos viven el presente, los adultos lo olvidamos”

“The children live the present, the adults we forget it”


Albert Quiles Martinez
Kolkata 12-04-2006

Friday, April 07, 2006

Els mercats





Els mercats, arreu del mon, sempre han estat llocs que han anat molt mes enlla d'una simple compra-venda de productes. Deixant de banda, en aquest article, la part economico-sociologica, vull parlar aqui de la seva part humana. Als mercats de Kolkata, els colors vius de les fruites i verdures fresques (son una meravella els colors aqui) que s'exposen en els diversos cistells de mimbre constrasten amb la bruticia del voltant, l'olor de la carn que es fa malbe i la calor asfixiant de la ciutat. Constitueixen un punt de trobada entre les persones i escenari de moltes relacions personals que s'estableixen cada dia des de ben aviat pel mati. Endinsar-se pels mercats es tota una experiencia, a vegades dificil per la insistencia dels venedors perque compris quan veuen que ets blanc, pero molt divertida i sobretot molt interessant, doncs les rialles, els crits en bengali (la llengua majoritaria aqui, encara que tambe es parla hindu): "Compreme un kilo que hoy los tengo de oferta!" jajaja i el caos que es forma en 1 minut son dignes de veure.

Los mercados, en todo el mundo, siempre han sido sitios que han ido mas alla que un lugar donde se compran y venden productos. Dejando de lado, en este articulo, la parte economico-sociologica, quiero hablar qui de su parte humana. En los mercados de Kolkata, los colores vivos de las frutas y verduras frescas (son una maravilla los colores aqui) que se exponen en los distintos soportes de mimbre contrastan con la suciedad del entorno, el olor a carne que se pudre y el calor asfixiante de la ciudad. Constituyen un punto de encuentro entre las personas y escenarios de muchas relaciones personales que se establecen cada dia desde bien temprano. Explorar los mercados es toda una experiencia, a veces dificil por la insistencia de los vendedores para que compres cuando ven que eres blanco, pero muy divertida y sobretodo divertida y muy interesante, pues las risas, los gritos en bangali ( la lengua mayoritaria aqui, aunque tambien se habla hindu): “Compreme un kilo que hoy los tengo de oferta!!!” jajaja y el caos que se forma en un minuto son dignos de ver.

Wednesday, April 05, 2006

Fotografies


Vull expressar en aquest article que totes les fotografies exposades i que exposare a la meva pagina estan fetes des del PROFUND RESPECTE, ADMIRACIO I AFECTE per tot el que fotografio, per mostrar la realitat d’una ciutat plena de contrastos i a la vegada com a eina de denuncia, no dirigida cap a ningu en particular i si dirigida cap a totes les consciencies en general. No tinc res a veure amb buscar el morbo o furgar en les coses que veig a Kolkata, doncs em callo moltissimes coses i en censuro mes, perque l’expressio de “puede herir su sensibilidad” no seria suficient moltes vegades. Vaig explicant aspectes de la ciutat tal i com els vaig vivint i vaig tenint bastant material fotografic molt dur que anire decidint sobre la marxa si publicar-lo o no. Escric de forma rigurosa intentant transmetre tot el que visc pero sense entrar en detalls massa escabrosos si no aporten informacio necessaria. En cap cas voldria apropar-me a l’espectacle vergonyos del periodisme de pandereta que es fa a Espana en molts mitjans de comunicacio escrits i audiovisuals. Nomes era una petita aclaracio. Moltes gracies. He dicho! Jajajaja…

Quiero expresar en este articulo que todas las fotografias publicadas y que publicare en mi pagina estan hechas desde el PROFUNDO RESPETO, ADMIRACION Y AFECTO por todo lo que fotografio, para mostrar la realidad de una ciudad llena de contrastes y a su vez como herramienta de denuncia, no dirigida a nadie en particular y si dirigida hacia todas las conciencias en general. No tengo nada que ver con la gente que busca el morbo o hurgar en las cosas que veo en Calcuta, pues me callo muchas cosas y censuro mas, porque la expresion de "puede herir su sensibilidad" no seria suficiente muchas veces. Ire explicando aspectos de la ciudad tal y como los voy viviendo. Tengo ya bastante material fotografico muy duro que ire decidiendo si publicarlo o no a cada moment. Escribo de forma rigurosa intentando transmitir todo lo que vivo pero sin entar en detalles demasiado escabrosos si no aportan informacion necesaria. Bajo ningun concepto quisiera acercarme al espectaculo vergonzoso del periodismo de pandereta que se hace en Espana en muchos medios de comunicacion escritos y audiovisuales. Solamente era una pequena aclaracion. Muchas gracias. He dicho! Jajaja...
I want to express in this article that all the pictures that I published and I will publish in my website were make from the DEEP RESPECT, ADMIRATION AND AFFECTION for everything that I photograph, to show the reality of a city of contrasts and at the same time as “tool of accusation”, done not direct anyone particularly and done directed to all the consciences in general. I have nothing to do with the people that finds the morbid curiosity or to stir in the things that I see in Calcutta, therefore I silence many things and I censure a lot but. I will be explaining aspects of the city just as I go living them. I have already enough very hard material that I will decide to publish or not in each moment. I am writing with a rigorous form trying to transmit everything that I live but without go in in too rough details if they do not contribute with necessary information. In any case I want to be close to the ridiculous journalism that some communication media, visual and writing ones, they do in Spain. Many thanks for your comprehension.

Bellesa a la vellesa -2-


Portant un “atillo” a l’esquena que a la vegada els hi serveix de coixi quan s’estiren per descansar o dormir, els vellets i velletes porten la seva casa, la seva memoria, gran part de la seva vida en aquestes bosses de plastic o motxilles trencades que carreguen. Normalment contenen un plat, un got, algunes fotografies trencades o en mal estat, alguna peca de roba, i papers o altre tipus de record que hagin pogut recollir. La dignitat amb la que tots ells viuen al seu metre quadrat es una de les grans llicons de Kolkata, hi ha molta BELLESA A LA VELLESA. Els gestos i expressions d’agraiment t’entren directament al cor, es per aixo (i moltes mes coses) que molta gent es psicotitza a la India (psico que? Jajaja, que es noti que tinc estudis i no soc un piltrafilla!!! Ja ja ja), doncs vull dir que molta gent desenvolupa malalties mentals a la India perque les experiencies son tan intenses emocionalment que costen molt d’assumir. Que ningu de nosaltres hagi d’acabar els seus dies sent un vellet o velleta moribund en un tros de ciment brut, sol, victima de totes les coses dolentes que poden aportar les societats. A la fotografia un GRAN HOME GRAN donant les gracies per una mica d’atencio a l’estacio de la ciutat. Inmnens.

Llevando un atillo en la espalda, que a su vez les sirve de almohada cuando se estiran para descansar o dormir, los viejecitos y viejecitas llevan su casa, su memoria, gran parte de su vida en estas bolsas de plastico o mochilas rotas. Estas contienen un plato, un vaso, algunas fotografias rotas o en mal estado, alguna prenda de ropa, y papeles u otro tipo de recuerdos que hayan ido almacenando. La dignidad con la que todos ellos viven en su metro cuadrado es una de las grandes lecciones de Kolkata, hay mucha BELLEZA EN LA VEJEZ. Los gestos y expresiones de agadecimiento te entran directamente al corazon, es por ello (y otras muchas cosas) que mucha gente se psicotiza en la India (psico que? Jajaja, que se note que tengo estudios y no soy un piltrafilla!!! Ja ja ja) , quiero decir que mucha gente desarrolla enfermedades mentales en la India ya que las experiencias son tan intensas emocionalmente que a veces son imposibles de asumir. Que nadie de nosotros acabe sus dias siendo un viejecito o viejecita moribundo en un trozo de cemento sucio, solo, victima de todas las cosas malas que pueden aportar las sociedades. En la foto un GRAN HOMBRE MAYOR dando las gracias por un poco de atencion en la estacion de la ciudad. Inmenso.

Saturday, April 01, 2006

Abril




Así se siente Abril
Así se siente Abril
Deja que suene la magia
Que cante el corazón
Sueños de hadas
Promesas al amor que llevas dentro
Que es parte de este son
Que tiene el cuerpo
Así se siente Abril
Eso es Abril
Un sentimiento
Eso es Abril
Caricia al viento
Luna que aclara el día
Y te confía su fiel secreto
Y así se siente Abril
Así se siente Abril
Así se siente Abril
Así se siente Abril
Así se siente Abril
Antonio Flores (1994)